El tennis de taula és un dels esports de què gairebé tothom sabria dir de quin país són els millors jugadors: la Xina. Jaume Puig, exjugador, directiu i entrenador, analitza el perquè d'aquest domini, sense paral·lelisme en cal altre esport a nivell mundial, i hi troba a faltar una gran figura local
Els jugadors de la Xina van omplir totes les finals del darrer mundial. El tennis de taula és cosa de xinesos i prou?
–«És un país que fa anys que domina, excepte moments en què han manat Suècia o Alemanya. És un dels seus esports nacionals. Són molts i van treballar molt bé pels Jocs. A més fa uns anys que són professionals i encara costarà més guanyar-los.»
–En l'atletisme es vol limitar la presència d'africans en el mundial de cros. S'hauria de fer quelcom semblant en el tennis de taula?
–«Ja hi ha una limitació. N'hi van quatre o cinc, que crec que és una xifra molt prudent. Així hi ha una participació més plural. Si hi poguessin anar tots els que apareixen en el rànquing, segurament que als vuitens de final tots serien xinesos.»
–Són més bons perquè són molts o perquè fan quelcom especial?
–«Hi ha una disciplina molt dura. Comencen de molt petits. Amb cinc o sis anys ja marxen de casa i van als centres de tecnificació. L'any 1995 vaig anar al mundial i vam estar uns dies en un centre de tecnificació on vam poder veure com els entrenaments no només són molt durs, sinó amb una disciplina que és inviable en el món occidental. Si ho féssim aquí, els vailets deixarien l'esport i els pares es queixarien. Aquí la majoria de nens fan un esport perquè els agrada, però no volen agafar un compromís i els entrenadors han d'anar amb compte de com fan les coses.»
–Als Jocs de Pequín, 19 de les 32 seleccions tenien algun xinès o xinesa nacionalitzat. Això és bo?
–«A Espanya n'hi ha una prova. El famós Juanito –He Zhi Wen–, que amb 46 anys està entre els 50 millors del món. A la Xina fa temps que ni jugaria. Hi ha xinesos que estan fora de les seleccions perquè no volen o perquè no tenen capacitat per seguir el ritme i, en canvi, a Europa o Amèrica continuen sent jugadors de primer nivell, sense entrenar-se tant, perquè tenen una base molt sòlida.»
–I amb aquestes perspectives com s'explica a un nen que comença que ja es pot oblidar d'arribar a ser un dels millors del món?
–«És molt complicat. Tenim l'experiència de Gàlia Dvorak i Sara Ramírez, que tot i treballar molt durament és difícil que arribin a estar entre les millors. Es troben amb jugadores que tenen una base des dels 4 o 5 anys, entrenaments durs i entrenadors que tenen carta blanca per castigar i fer coses que aquí no podem fer. Algunes de les jugadores xineses que hem tingut ens explicaven que patien quan anaven a competir, perquè si no feien bons resultats, hi havia represàlies quan tornaven al centre.»
–La victòria del Cartagena en la copa ETTU és un èxit del tennis de taula espanyol?
–«Han guanyat amb tres xineses. Són classificacions fora de lloc, on tot depèn del talonari. És l'esport professional. A més les nacionalitzacions van com van. A Calella tenim demanada la nacionalització de la jugadora i entrenadora russa, i haurà d'esperar deu anys. A Cartagena, han nacionalitzat en cinc anys perquè era interessant per a la selecció espanyola.»
–Tot això no vol dir, però, que els xinesos que han vingut de petits o han nascut aquí hagin de ser bons jugadors. No s'és bo pel fet de ser xinès, sinó pel fet de treballar.
– «Amb una mentalitat cultural europea difícilment arribaran al nivell de treball que apliquen els xinesos.»
–Mantenir equips en les màximes categories és compatible amb treballar la base?
–«Cal treballar la base perquè el club es manté per la base. Per a l'elit calen suports econòmics. Quan això falti haurem d'abaixar el llistó, però sempre hem cregut que els nens han de tenir un mirall on reflectir-se.»
–Durant anys van reclamar el tennis de taula als Jocs. Fa 20 anys que hi és. En què s'ha notat?
–«Perquè el tennis de taula tingués més ressò a Espanya caldria una gran estrella. Ens fa falta un Nadal. A més caldria obligar a tenir equips de base si es vol jugar en la màxima categoria. Que no tot fos talonari i prou. Ho vam proposar en una assemblea i no ho van acceptar. Seria una manera d'augmentar la base, i ja se sap que de la quantitat és més fàcil que en surti la qualitat.»
Jaume Puig (Calella, 1949). President del CTT Calella, del qual va ser jugador i entrenador. Ha estat tècnic en les federacions catalana i espanyola. És el primer tinent d'alcalde de l'Ajuntament de Calella per Esquerra Republicana de Catalunya.
